07 de febrer 2007

Joan Pellicer i Bataller

Podem acomiadar-lo avui, dimecres 7 de febrer de 2007, a Bellreguard a l'església de Sant Miquel a les 17:00 hores de la vesprada.

Joan Pellicer i Bataller ha mort. En les esqueles dels diaris, en el cor de la gent que el va conéixer es lligen sentiments realment tendres cap a ell. I és perquè Joan Pellicer era, senzillament, un geni. Una persona d’una immensa cultura, que recollia d’allà on la hi hagués: de matí l’extreia d’un pastor de cabres de la vall de Beneixama i a la vesprada se submergia en un tractat botànic d’una dinastia xinesa desconeguda per a la major part de nosaltres.
Elevava el saber del poble valencià a l’altura que li correspon -i que els valencians no li solem reconéixer- i aproximava la més alta literatura a la distància justa que fa que no et siga indiferent mai més. I feia tot això des de la humilitat més absoluta, com sol passar a les persones més grans.
Quan coneixes una notícia tan trista, sobtada i inesperada com aquesta, solen vindre’t a la memòria les darreres paraules que creuares amb ell o de les que en fores testimoni. Si no fa ni quinze dies! Prenen una altra magnitud i m’agradaria ressenyar-les ací perquè sé que els que el varen conéixer les substituiran per les seues pròpies i els que no, potser se l’aproparan un poc més:
-Joan, he estat aquest cap de setmana a Beniaia, la Vall d’Alcalà i, al camí que va al llavador, al marge esquerre, he vist aquella planta que mon pare anomenava Minvasang...

-Ah, sí, és una falaguereta, és la que més aguanta el sol...
I s’estenia en les lloances i virtuts, algun ús curiós... el que fóra de la planteta en qüestió. El qui crega que la poesia, la passió pel territori i els seus habitants que es pot llegir als seus llibres és fruit de moltes hores de redacció, que es desenganye.
Ell era així. Ens deixa massa prompte, amb el treball inacabat, qui sabrà ara escoltar les sàvies paraules d’aquella velleta de la Serra en el mas més allunyat de les queixalades urbanístiques? Qui recuperarà aquests tresors etnobotànics, si no cotitzen a la borsa?
Era un home coherent i conseqüent, respectuós amb l’entorn, sense cotxe particular, sense mòbil... un home d’un altre temps, no sé si del passat o, probablement, del futur.
Mereixia molt més reconeixement en vida, no per part de la gent del poble que no se n’anava de les presentacions dels seus llibres fins que no tancaven la sala... no... vull acabar en positiu, amb una de les moltes dedicatòries que posava als seus llibres.
Aquesta, concretament, al tercer volum del Costumari Botànic, perquè són un poema per elles mateixes i perquè sé que tots els dedicats li multipliquen l’afecte que hi demostra:“Al poble valencià que s’estima el seu terrer nadiu, el qual és la font i la mar d’on ha brollat i on desemboca el rierol de sabers d’aquest Costumari Botànic”.
(També una forta abraçada als que més se l’estimaven i s’estimava: a Anna i a Julieta, naturalment.)

Núria Sendra, en nom de tot l’equip d’Edicions del Bullent.
Més informació: http://www.bullent..net/noticia.asp?id=70206